dimecres, 22 de desembre de 2010

ARA VE NADAL!!

Continuant amb les tradicions, no podem negar que el Nadal son dies de moltissimes tradicions, el que passa és que moltes d’elles es van perdent a mesura que ens anem fent grans i la veritat es que es troben a faltar. Cert és que amb l’edat la màgia del Nadal va desapareixent, però que feliços ens feia quan érem petits.

Per mi eren les setmanes més emocionants de l’any; començàvem a guarnir tota la casa, fèiem el pessebre i arreglàvem l’arbre amb forces llumetes, a l’escola cantàvem nadales i ens preparàvem el refrany de Nadal que, desprès amb timidesa,  hauríem de dir sobre una cadira davant de tota la família; quan per fi arribava Nadal la cosinada impacient picava amb força el tió a casa l’àvia, que any rere any ens omplia de xocolates i llaminadures,  els dies següents els dedicàvem a acabar de omplir la carta dels reis, sempre era difícil prendre una decisió final! Entremig ens topàvem amb cap d’any, però per mi i el Roger sempre era una nit bastant light, ens quedàvem a casa amb la Iaia o a casa l’àvia a Sant Sadurní i esperàvem les campanades mirant tv3, quan arribaven menjàvem de tot menys raïm (trossos de torró, olives rellenes, ametlles o avellanes, ...) i desprès de pet al llit. I per fi arribava la gran nit, la nit del 5 de gener on tots els cosins anàvem a veure la cavalgada dels reis mags a Sant Sadurní, i on desprès de moltes empentes aconseguíem pujar sobre la carrossa i fer-nos una foto amb el nostre rei preferit.  Just desprès ens reuníem tota la família a casa l’àvia que ens delectava amb les seves millors receptes, la taula era plena de menjar i quan ja estàvem ben tips als menuts ens tocava esperar amb impaciència que els grans fessin el café; era en aquests instants on la nostra imaginació ens feia sentir mil i un sorolls i ens feia veure ombres a través de la porta de vidre, nosaltres estàvem convençuts que eren els reis que marxaven desprès de fer la seva feina.  Quan per fi tots havien acabat amb el cafetó arribava la gran hora, l’hora de buscar els regals; cada any els deixaven en una habitació de la casa diferent i cal dir que no es precisament petita la casa; quan un de nosaltres obria la porta de l’habitació on hi havia els regals les crits d’alegria ressonaven per tota la casa i de cop tot eren corredisses, tots a buscar els seus noms als paquets de regal, que contents ens feien!


Evidentment, els Nadals no son tan emocionants com abans però em continuen agradant aquestes dates, on la gent fa regals als que estimen i gaudeixen a taula amb la família i els amics. Potser segueixo veient aquestes dates de manera especial perquè de petita em van causar tantes bones emocions, potser perquè una cosa que ens ha deixat tan bons records no es pot oblidar.

ARA VE NADAL!   

dimecres, 8 de desembre de 2010

TRADICIONS

Des del moment en que naixem i sense saber-ho ens veiem envoltats d'un seguit de tradicions que ens envolten; tradicions familiars, tradicions culturals, tradicions religioses,... algunes venen de lluny, les altres son relativament noves i algunes encara estan per venir.
Amb els anys algunes tradicions s'acaben arrelant tant a la nostra vida que ens sembla difícil viure sense elles, altres simplement es fan perquè toquen... algunes es van perdent en l'oblit i d'altres creen conflictes... perquè arriba un punt que lo tradicional, lo cultural i lo religiós es confon tan que no se sap on acaba un i on comença l'altra i és aquí on comencen els conflictes.
Cada vegada més la gent es qüestiona si hi ha tradicions que han de seguir o no, però qui ho ha de decidir?

Tot això m'ha vingut en ment desprès d’haver passat un dia a Montserrat, lloc de pelegrinatge per molta gent i de gran importància religiosa; on la Moreneta (l'única mare de Déu negra, que jo sàpiga) és la gran relíquia del santuari.
El fet és que feia uns 10 anys que no hi anava i desprès d'arribar-hi i haver caminat durant més de 4 hores vaig pensar que no podia marxar d’allà sense visitar la Moreneta, al cap i a la fi era TRADICIÓ! Així que sense pensar-ho més ens vam dirigir cap al santuari i ens vam plantar davant la Moreneta; segons tinc entès la gent li demana coses i li acaricia la bola que porta a la mà; no volia ser menys així que m’hi vaig posar al davant i vaig seguir la TRADICIÓ. He de dir que just el moment de fer-ho un estrany remordiment em va recórrer el cos (és correcte el que faig? És ètic?)  Va ser molt curt de seguida em vaig dir: quin mal té desitjar? és igual que li demani a una Verge, a un estel fugaç o tirant una moneda a un pou, el que importa realment és que el sol fet de fer-ho et crea esperança.




Ja per acabar de rematar-ho ens va ser impossible marxar d’allà sense encendre un ciri, i amb això vull acabar la meva “reflexió”; el que realment importa és que la gent, pel sol fet de posar un ciri o demanar un desig a la Moreneta, moltes vegades està fent un gran gest, moltes persones pensen en gent a la que estimen i els hi desitgen el millor. És bonic veure tots els ciris encesos i pensar quants somnis, quans sentiments s’alberguen en cada ciri... penso que en aquest cas la tradició passa per sobre la religió i fa que per un moment tots siguem més persones...

dimecres, 27 d’octubre de 2010

AUTODESTRUCCIÓ



Dies sense ànima,
cansada, adormida, esgotada,
de què?? De RES!!!

El no res cansa, aborreix
et consumeix! El no res
et destrueix!